Esta web utiliza 'cookies' propias y de terceros para ofrecerte una mejor experiencia y servicio. Al navegar o utilizar nuestros servicios, aceptas el uso que hacemos de las 'cookies'. Sin embargo, puedes cambiar la configuración de 'cookies' en cualquier momento a través de tu navegador. Acepto

REVOLUCIÓ JE T’AIME. Cinema i ruptures del 68, del 22 de maig a l’1 de juny. Entrada lliure fins esgotar aforament.

Sala: 1
Qualificació:
Nacionalitat:
Durada:
Versió:

El 1968 serà recordat com un any de revoltes globals protagonitzades pel Maig Francès, les vagues del Consejo Nacional de Huelga i la posterior matança de Tlatlelolco a Mèxic, les protestes contra la Guerra del Vietnam o la Primavera de Praga. Mig segle després, recuperem algunes de les pel·lícules que, arreu del continent europeu i americà, i des de la singularitat de cada territori, van acompanyar els desordres i les transformacions socials, polítiques i culturals produïdes a finals de la dècada dels 60 i principis dels 70.

El programa, que arrencarà a l’antiga presó Model i s’estendrà al llarg de dotze sessions als Cinemes Girona, presenta una selecció d’obres realitzades sota la influència dels 68’s, la majoria de les quals es podran veure per primera vegada a la nostra ciutat de la mà de convidats i convidades especials. Pere Portabella, Chris Marker, Philippe Garrel, Carole Roussopoulos, Fernando Solanas, Sara Gómez, Jorge Sanjinés, Carolee Schneemann, Věra Chytilová o Antoni Padrós, són alguns dels autors i autores que, juntament amb cineastes anònims o poc coneguts, conformen el retrat d’una dècada convulsa i complexa, marcada, en el terreny artístic, per una energia creativa sense precedents, l’experimentació dels llenguatges i canvis profunds en el sistema de producció i realització dels films.

Del 22 de maig a l’1 de juny.

Entrada lliure fins esgotar aforament

Dimecres 23 de maig

20:00h  !QUE VIVAN LOS ESTUDIANTES!

(Que visquin els estudiants!)

Contestação de João Silvério Trevisan, Brasil, 1969, S/D, b/n,15’

Me gustan los estudiantes de Mario Handler, Uruguai, 1968, VE, b/n, 6’

Actua 1 de Philippe Garrel, França, 1968, VOSE, b/n, 6’

Entrevistas Mayo 1968, d’Alfredo Joskowicz, Mèxic, 1968, VE, b/n, 39’

Comunicados del Consejo Nacional de Huelga de CUEC – Centro Universitario de Estudios Cinematográficos de la UNAM, Mèxic, 1968, VE, b/n, 20’

«Que vivan los estudiantes, jardín de nuestra alegría. Son aves que no se asustan de animal ni policía». La veu de l’argentina Mercedes Sosa ressona amb força en les imatges que formen aquesta sessió, dedicada a les lluites de la resistència i la revolta persistent que el moviment estudiantil va protagonitzar al llarg del 1968. A l’Uruguai, a França, al Brasil i a Mèxic els estudiants defensarien que si hi som, és per canviar les coses, i sobretot per exigir el que llegim al final de Contestaçao: «Hem d’atrevir-nos a pensar, a parlar, a actuar, a ser temeraris i no deixar-nos intimidar per les autoritats». El film de Joao Silvério Trevisan, produït en la clandestinitat, mostra la revolta global del 68 i, per fer-ho ens introdueix, a partir d’un collage de gran radicalitat formal, als enfrontaments que els joves van liderar durant la dictadura militar del Brasil. A Me gustan los estudiantes, l’esperit subversiu emergeix des del contrapunt que Mario Handler proposa entre les manifestacions dels estudiants, la repressió policial i la trobada dels Jefes del Estado a Punta del Este. Actua 1, el film perdut que Philippe Garrel va realitzar quan encara era estudiant, exclama la llibertat amb gran força estètica i culminant amb un llarg tràveling que només pot dirigir-se a l’esquerra. L’última part de la sessió està dedicada al moviment estudiantil de la UNAM. Entrevistas Mayo 1968 és un document de gran valor antropològic, fins avui desconegut a casa nostra, i en el qual el periodista Alfredo Joskowicz pregunta als esutdiants quin ha de ser el seu poder de decisió a la universitat i si la violència ha de contribuir al canvi. Pocs mesos després d’aquelles entrevistes, els mateixos estudiants liderarien les manifestacions als carrers de la Ciutat de Mèxic, i així ho recolliria Comunicados del Consejo Nacional de Huelga.

Presenten la sessió Carles Feixa, profesor d’Antropologia a la UPF i Miguel Errazu, investigador postdoctoral a l’Instituto de Investigaciones Estéticas de la UNAM

Dijous 24 de maig

20:00h  LE FOND DE L’AIR EST ROUGE

(El fons de l’aire és roig)

Film tract n. 1968 de Gérard Fromanger i Jean-Luc Godard, França, 1968, S/D, color, 2,5’

Cinétract n.19, anònim, França, 1968, S/D, b/n, 2,5’

Mai 68, la belle ouvrage de Jean-Louis Magneron, França, 1968, VOSE, b/n, 52’

La révolution n’est qu’un début. Continuons le combat de Pierre Clémenti, França, 1968, S/D, color, 22′

El record del 1968 no hauria estat el mateix sense el Maig Francès i els successos transcorreguts la matinada del 24 de maig a París. Avui, que fa exactament 50 anys d’aquells esdeveniments de confrontació entre les càrregues policials i les barricades muntades per estudiants i obrers al Quartier Latin, projectem el testimoni que va recollir Jean-Louis Magneron sota el títol Repression. El 1998, el fill del cineasta, Loïc Magneron, remuntava les sis hores d’entrevistes que va filmar el seu pare per mostrar al públic Mai 68, la belle ouvrage, un film on la paraula pren el lloc de les imatges amb una intensitat i un magnetisme excepcionals. La versió curta del film forma part d’aquest programa, juntament amb La révolution n’est qu’un début. Continuons le combat, del conegut actor Pierre Clémenti; una obra irreverent, carregada de lirisme i llibertat creadora, un elogi a l’espontaneïtat artística que arrenca com un diari del realitzador a partir dels moments emesos per la televisió la mateixa nit del 24 de maig. El cinema com a testimoni del present de la revolta, i la revolta com a força creadora i transformadora de formes fílmiques; els dos films que integren aquesta sessió són la clau per entendre els vincles entre el cinema i el Maig Francès. Dues peces que s’obren des de la bandera francesa i, en concret, des del vermell de la sang i el roig de les esquerres del Cinétract 1968, de Gerard Fromanger i Jean-Luc Godard.

Amb la presència de Balthazar Clémenti, fill del cineasta Pierre Clémenti

Divendres 25 de maig

20:00h  US PARLEM DE…LA REVOLUCIÓ, XILE, CUBA, EL BRASIL.

On vous parle du Chili. Ce que disait Allende de Chris Marker, França i Xile, 1973, VOE, color, 16’

On vous parle du Brésil: Tortures de Chris Marker, 1969, França i Xile, VOE, color, 24’

En la otra isla de Sara Gómez, Cuba, 1968, Cuba, VE, b/n, 41’

Un focus sobre tres països del continent americà entre 1968 i 1973, tres moments i contextos diferents de la lluita revolucionària: l’esperança generada per la victòria del Front Popular a Xile, la brutalitat de la repressió estatal al Brasil i la construcció d’una nova societat cubana deu anys després del triomf castrista.

On vous parle de… (“Us parlem de…”), és un projecte televisiu de “contrainformació” engegat pel col·lectiu SLON en la immediatesa del Maig francès. Per l’episodi dedicat a Xile, Chris Marker recupera fragments d’una entrevista filmada entre el filòsof francès Régis Debray i Salvador Allende al voltant del projecte de transició democràtica cap al socialisme. Al Brasil, en canvi, el cineasta decideix recollir el testimoni sobre les pràctiques de tortura i condicions de detenció experimentades per un grup d’expresoners polítics exiliats a Cuba. Sense que tingui relació amb el projecte anterior, és finalment en aquest darrer país, on Sara Gómez enregistra el relat dels joves de l’Illa de Pinos, als quals cal reeducar, “rescatar” per la revolució. Sense caure en l’optimisme càndid ni un triomfalisme ingenu, la directora de l’ICAIC (Instituto Cubano del Arte e Industria Cinematográficos) retrata la complexitat i els problemes d’una societat que transita entre l’herència del passat i els valors del “Hombre nuevo” guevarista.

Presenten la sessió els especialistes en temes de joventut Óscar Aguilera (Universidad de Chile) i Silvia Borelli (Pontifícia Universidade Católica de São Paulo)

Dissabte 26 de maig

18:00h  ENRERE EL REALISME SOCIALISTA. VISCA EL SURREALISME! IMATGES DE PRAGA

Zahrada de Jan Švankmajer, Txecoslovàquia, 1968, VOSE, b/n, 17’

Sedmikrásky de Věra Chytilová, Txecoslovàquia, 1966, VOSE, color, 29’

El curt període reformista i de liberalització política de Txecoslovàquia, conegut com la Primavera de Praga, finalitzava el 21 d’agost de 1968 amb l’entrada dels tancs de la Unió Soviètica i l’ocupació del país per part de mig milió de militars. Davant del malestar del poble txec, que reclamava la descentralització econòmica i una democratització que permetés l’aixecament de les restriccions sobre els mitjans i la llibertat d’expressió, el cinema txec no va trigar a alçar la veu. Una nova onada de cineastes com Jan Němec, Věra Chytilová, Jan Švankmajer, Jiří Menzel, Jaromil Jireš o Evald Schorm manifesten amb claredat la impossibilitat de separar l’inconformisme polític i social de l’exploració i la subversió de les convencions narratives i formals. Al contrari de la majoria de moviments artístics, que s’aferren al realisme i al cinema de guerrilla, el cinema txec destacaria per abordar la problemàtica del seu país des de la ficció i el surrealisme en particular. Zahrada (El jardí), de Jan Švankmajer, dóna obertura a la sessió plantejant el viatge des d’un realisme aparent a un estranyament que, similar al de El ángel exterminador, de Luis Buñuel, planteja una ambigua crítica al poder, des de l’alienació i la col·laboració entre els individus, la impotència, la fatiga i la resistència. Sedmikrásky (Les margarides) és un film amb una marcada provocació narrativa, sense pèls a la llengua i prenent la destrucció com a principi creador mitjançant un anarquisme formal sense precedents. L’obra mestra de la cineasta Věra Chytilová no trigaria a ser censurada per les autoritats comunistes i aviat es consideraria el preludi de la nova onada txeca.

20:00h  LA HORA DE HORNOS

La hora de los Hornos (Parte I) d’Octavio Getino i Fernando E. Solanas, 1968, VE, b/n, 95’)

“Vam acordar realitzar un film documental que descrivís críticament la situació que vivia l’Argentina; intentant amb això aportar també –més enllà del seu caràcter testimonial i de denuncia– un tractament innovador en matèria d’estructura i narrativa fílmica. Ja no es tractava només de recórrer a imatges testimonials per denunciar una situació social, sinó d’inscriure també en la pel·lícula als protagonistes del canvi (militants sindicals, dels barris, estudiantils, intel·lectuals, polítics, etc.) amb la finalitat d’obrir un diàleg participatiu amb els actors-espectadors del mateix. Cinema de militants per a militants, en particular les noves generacions.” (O. Getino, “Algunos apuntes sobre la experiencia de La hora de los hornos”, Caras y Caretas, 2011 ).

El mes de maig del 1968, a Roma, Fernando Solanas i Octavio Getino finalitzen La hora de los hornos, un projecte monumental de més de quatre hores de durada fusionant avantguarda estètica i agitació política. Produïda i exhibida clandestinament, la pel·lícula està pensada com un “film-acte”, una estructura oberta amb la qual interactuen els espectadors interrompent-la quan cal per donar lloc al debat. D’aquesta manera, l’obra pretén incidir directament en la lluita per l’alliberament nacional construint les condicions necessàries pel sorgiment d’un procés revolucionari. Una de les referències més influents del cinema militant arreu.

Presenta la sessió Santiago Fillol (Professor de Comunicació Audiovisual a la UPF i membre del grup de recerca CINEMA)

Diumenge 27 de maig

18:00h  EL CORAJE DEL PUEBLO

El coraje del pueblo de Jorge Sanjinés, Bolívia, 1971, VOSF, color, 90’

Relat de la massacre de la nit de Sant Joan a Bolívia el 1967, perpetrada per les forces repressores de Barrientos amb el pretext de sufocar el moviment sindical subversiu vinculat a la guerrilla del Che Guevara.

Per respondre a una de les màximes preocupacions del cinema polític de l’època —la de donar veu als subalterns—, Jorge Sanjinés es desvincula de les avantguardes europees i parteix a la recerca d’un llenguatge personal i coherent amb la cultura vernacular. Ho farà a través dels testimonis supervivents, als quals proposa que reconstrueixin la tragèdia incorporant-los d’aquesta manera al procés de construcció de la seva pròpia imatge, no mediatitzada per actors o per un relat aliè. Així, aquests participaran a la coautoria del film, posant en escena una sèrie de situacions per recrear la memòria col·lectiva dels fets. Film totalment singular, El coraje del pueblo incorporarà, per primera vegada, una cosmovisió indígena i popular vinculant la causa revolucionaria amb la qüestió colonial.

20:00h  PAR AILLEURS, LE CINEMÀ EST UNE ARME. EL GRUP MEDVEDKINE

(D’altra banda, el cinema és una arma. El Grup Medvedkine)

Cinétract n.16, anònim, França, 1968, S/D, b/n, 3’

La charnière de Groupe Medvedkine Besançon, França, 1968, audio, VOSE, 12’

Classe de lutte de Groupe Medvedkine Besançon, França, 1969, VOSE, b/n, 37’

Nouvelle Société n. 5 de Groupe Medvedkine Besançon, França, 1969, VOSE, b/n, 8’

Nouvelle Société n. 7 de Groupe Medvedkine, França, 1979, VOSE, b/n,11’

De quina manera el cinema va ser partícip de la lluita obrera? Aquesta sessió proposa un recorregut per alguns dels treballs cabdals que, entre 1967 i 1974 en dos territoris en particular —Besançon i Sochaux, França—, van tenir lloc a càrrec del Grup Medvedkine, format per obrers i tècnics del món del cinema. A La charnière, assistim a la discussió d’un grup d’obrers que acaben de visionar À bientôt j’espère, el primer film que Chris Marker va realitzar sobre l’ocupació de la fàbrica Rhodiaceta i que donaria pas a la creació del Grup. Classe de lutte fou la primera peça realitzada sota la bandera del Grup Medvedkine, una obra que segueix la creació d’una secció sindical de la CGT en una fàbrica de rellotgeria de Besançon. La tensió entre propietaris i obrers, les condicions de les dones a la fàbrica o la forma de vida que imposava la societat a l’obrer, són alguns dels temes que s’aborden al llarg d’una discussió. Què seria d’aquella nova societat que els dirigents polítics van proposar? El títol de la sèrie Nouvelle Société, de la qual en projectem el número 5 i el número 7, és una crítica a aquella promesa que la classe obrera no va veure mai realitzada.

Presenta la sessió Sébastien Layerle, Professor de cinema a la Université Sorbonne Nouvelle-Paris 3

Dilluns 28 de maig

20:00h  FILMAR ÉS DELICTE. CINEMA CLANDESTÍ A ESPANYA. DÈCADES 60/70

Convocatòria Assamblea de Catalunya. Recollida de firmes als barris barcelonins, Catalunya, cap al 1970, S/D, b/n, 6’

Proceso 1001, Espanya, cap el 1973, VE, color, 22’

Enterrament obrer assassinat a Tarragona, Catalunya, cap el 1976, S/D, b/n, 4’

Aquesta sessió s’hagués pogut titular “Spain is different”, en el sentit que els filmmakers que van aconseguir rodar les pel·lícules presentades –a diferencia dels de la veïna França, per exemple– no tenien el dret de sortir a filmar lliurement. Som als anys 70; la universitat espanyola compta amb 194.854 matriculats en tot l’Estat, els treballadors fabrils sumen 3.556.700 ocupats, la construcció absorbeix 1.138.300 llocs de treball, el camp en comptabilitza 3.526.200. La irrupció de la càmera en la vida social, laboral i política clandestina revela un país emmordassat i certament diferent al del clixé aperturista i exòtic proposat pel Ministeri d’Informació al turisme internacional. El cinema s’obre a l’Espanya del Tribunal d’Ordre Públic, de les presons, de les fabriques ocupades, de les barriades en lluita, la dels pagesos resistents i les parròquies obreres. S’obre als activistes perseguits, empresonats o executats pel seu compromís amb les llibertats democràtiques i els drets humans. Filmar és delicte, i en aquestes circumstàncies, el discurs dels filmmakers adopta la claredat expositiva i la poètica de l’acció com a expressió d’una radicalitat que s’abstrau deliberadament de tota limitació. (Esther Cases, carta blanca)

Presenten la sessió Esther Cases, directora del film El Pilar, filmmakers clandestins a cavall de 50 anys, Joan Antoni Gonzàlez Serret, productor de cinema, i Alfred Bienzobas, advocat.

Dimarts 29 de maig

20:00h  LA REVOLUCIÓ SERÀ TOTAL O NO SERÀ

Genet parle d’Angela Davis de Carole Roussopoulos, França, 1970, VOSC, b/n, 7’

Now! de Santiago Álvarez, Cuba, 1965, VOE, b/n, 6’

I Am Somebody de Madeline Anderson, EEUU, 1970, VOSC, color, 30’

FHAR – Front Homosexuel d’Action Révolutionnaire de Carole Roussopoulos, França, 1971, VOSE, b/n, 26’

Més que cap altra, aquesta sessió vol donar compte de la pluralitat de les lluites del 68, on reivindicacions diverses s’entreteixeixen, de vegades generant sinèrgies i d’altres posant en evidència els conflictes latents en el si d’una mateixa voluntat emancipadora.

El programa és també un homenatge a Carole Roussopoulos, cineasta feminista i militant al costat de les minories oprimides. D’ella es presenten dos films: Genet parle d’Angela Davis és un document modest on veiem a l’escriptor llegint, per a la televisió, un text de denúncia a la política racista dels Estats Units en suport del partit dels Black Panthers i d’Angela Davis ­—emissió que serà finalment censurada. Un any després, FHAR – Front Homosexuel d’Action Révolutionnaire recull les imatges de la primera manifestació homosexual a l’interior de la tradicional desfilada del primer de Maig a París i la discussió a la qual va donar peu, unes setmanes més tard, a la Universitat de Vincennes durant un seminari de filosofia. Now!, del cubà Santiago Álvarez, consisteix en un muntatge d’imatges al ritme d’una cançó de Lena Horne contra el racisme i a favor de les lluites dels afroamericans als Estats Units. L’exhortació Now! —Ara!— ressona amb força al llarg del film anunciant que el combat ja no pot esperar. S’estableix així un diàleg imaginari amb el text interpretat per Genet, però també, juntament amb el film sobre el FHAR, amb el documental excepcional de Madeline Anderson I Am Somebody, on el moviment pels drets civils es creua amb les lluites sindicals i feministes. Una de les rares pel·lícules “fetes per una dona negre per i sobre les dones negres”, segons les paraules de la pròpia autora, sobre la vaga de treballadores afroamericanes d’un hospital a Carolina del Sud.

Presenten la sessió Marta Selva i Anna Solà, directores de la Mostra Internacional de Films de Dones de Barcelona i la cooperativa promotora de mitjans audiovisuals Drac Màgic.

Dimecres 30 de maig

20:00h  LLUNY DEL VIETNAM

Loin du Vietnam (Fragment «Camera-Eye») de Jean-Luc Godard, 1967, França, VOSC, color, 10’

Time and Fortune Vietnam Newsreel de Jonas Mekas, Estats Units, 1968, VOSC, color, 4’

Viet Flakes de Carolee Schneemann, Estats Units,1965, S/D, color, 7’

Hybrid de Jack Chambers, Canada, 1967, S/D, color, 15’

Pim pam pum revolución d’Antoni Padrós, Catalunya, 1969, VO, b/n, 21’

«Aproximar les coses que no estan disposades a estar aproximades», escrivia Robert Bresson. A Loin du Vietnam, Jean-Luc Godard arrenca d’aquest principi quan pensa en com filmar la Guerra del Vietnam lluny del lloc de conflicte. Jack Chambers pren el mateix punt de partida quan a Hybrid contraposa l’espai del jardí i les fotografies de la tragèdia que, en el curs del film, esdevenen cada cop més molestes. També a través de fotografies, en aquest cas des d’un muntatge trepidant i d’una proposta no menys pertorbadora que la de Chambers, Carolee Schneemann etziba a Viet Flakes una crítica punyent als Estats Units mitjançant atroces imatges de la barbàrie que només s’haurien publicat a la premsa estrangera. A partir d’una falsa notícia, amb Time and Fortune Vietnam Newsreel la crítica que fa Jonas Mekas, en aquest cas des de la ironia, es dirigeix al sistema nord-americà i a la seva política d’intervenció, a través d’un film petit però farcit d’expressivitat. La sessió clourà amb Pim pam pum revolución, la pel·lícula del terrassenc Antoni Padrós, una obra que, com les altres de la sessió, pensa també l’apropament al conflicte des de lluny. Com en les primeres peces de Philippe Garrel, a Pim pam pum revolución la ruptura de parella es converteix en l’espai per pensar la ruptura ideològica. Com pot la burgesia escapar de l’ordre establert? Heus aquí una pregunta que no deixa de convocar aquest film en què la revolució parla des del caràcter subversiu de les imatges.

Presenten la sessió Arnau Vilaró Moncasí i Marina Vinyes Albes, programadors, amb la presència d’Antoni Padrós, cineasta

Dijous 31 de maig

20:00h  ELS MURS TENEN LA PARAULA

Cinétract R. 106, anònim, França, 1968, S/D, b/n, 2’

Que s’est-il passé en Mai 68? De Jean-Paul Savignac, França, 1968, VOSC, b/n, 17′

Mural efímero de Raúl Kamffer, Mèxic, 1968, S/D, color, 9’

Jan 69 de Stanislav Milota, Txecoslovàquia, 1969, S/D, b/n, 7′

Historia de un documento d’Óscar Menéndez, Mèxic, 1968, VE, b/n, 47’

En què es converteix la ciutat l’endemà de la revolta? Què en queda de les pintades sobre els murs? I de les veus i els rostres que es van alçar contra el poder? Com els tràvelings de Nuit et brouillard de Resnais, la càmera de Jean-Paul Savignac a Que s’est-il passé en mai? ressegueix els murs de París i ens deixa escoltar, entre els passejants de la ciutat i les mirades dels gendarmes, el silenci que ara habita a cada racó de la ciutat. Els infants, que van ser-ne espectadors, ens mostren les imatges de les lluites al carrer a través de colpidors dibuixos. A Mural efímero, les parets de la UNAM també parlen de la massacre de Tlatelolco i del record d’un 2 d’octubre que ningú oblidarà. Murs, silenci i sobretot un dolor també present a Jan 69, film sobre el funeral de Jan Palach, el jove que s’immolà per protestar contra l’entrada dels tancs de la Unió Soviètica a Txecoslovàquia. Els murs de la Ciutat de Mèxic, de París i de Praga constitueixen el document que quedaria de la revolta, la història d’un document que Óscar Menéndez busca també a partir dels murs de la presó preventiva que manté retinguts els polítics mexicans després de les protestes liderades pel Consejo Nacional de Huelga. Historia de un documento, film clandestí i produït des de França, busca les imatges del dia a dia dels presos, però la tasca no seria fàcil, caldria aconseguir que la càmera passés a l’altra banda del mur.

Presenten la sessió Arnau Vilaró Moncasí i Marina Vinyes Albes, programadors

Divendres 1 de juny

20:00  CLAUSURA

No Intenso Agora de João Moreira Salles, 2017, Brasil, VOSE, color – b/n, 127’

Estrena a Catalunya.

João Moreira Salles s’apropia i interpreta l’imaginari del 68 des d’una perspectiva actual. Per fer-ho, recupera arxius cinematogràfics del Maig francès, de la invasió soviètica de Praga i del cop d’estat al Brasil de 1964 i les posa en relació amb els metratges amateurs de la seva mare durant un viatge a la Xina, els primers temps de la revolució cultural. El cineasta desenvolupa un discurs fonamentat en l’experiència personal i una lectura profundament subjectiva de les imatges històriques per articular, des del present, un relat sobre les lluites polítiques i culturals de l’època entreteixides amb la memòria familiar. No Intenso Agora és també una exploració sobre la naturalesa dels arxius, una investigació sobre els registres audiovisuals gravats en moments de gran intensitat.

Presenta la sessió Fran Benavente, Professor de Comunicació Audiovisual a la UPF i membre del grup de recerca CINEMA.

Descomptes especials i col·laboradors